Recolliment Creatiu

Després d’algun temps sense escriure en la pàgina web i sense proposar tallers o Nits de l’Oracle, m’agradaria compartir amb vosaltres que ara mateix estic dedicant-me a un projecte creatiu molt significatiu per a mi.
Com a art terapeuta, crec que la pràctica artística és el fonament que sostén la pràctica terapèutica, així com la vivència dels propis processos personals, amb presencia i creativitat. Són dos aspectes importantíssims perquè hi hagi coherència en l’exercici professional.

Per una altra banda, aprofito aquest moment de recolliment creatiu per profunditzar les meves recerques i estudis en l’àmbit que ha anat donant forma a la meva activitat art terapèutica: el paper de la mirada simbòlica a través de llenguatges universals com la Mitologia i els Arquetips.

Els que acompanyeu el meu treball coneixeu la importància del recurs que és el joc amb l’Oracle, amb la seva qualitat lúdica, el seu potencial revelador i alguna cosa de carismàtic, que apel·la a la màgia de la connexió amb nosaltres mateixos i amb la Vida. Segueixo profunditzant i experimentant amb aquesta eina que m’apassiona i aquest moment passa també per construir la manera – creativa, artística, autèntica – de compartir amb més persones el seu potencial terapèutic i transformador.

Us incloc a tots i totes en aquest procés de noves gestacions, amb confiança i gratitud.
Recordo, als que no esteu a la llista de Acompanyament Creatiu, que per poder comunicar-me amb vosaltres a través de correu electrònic us heu de subscriure:

https://mailchi.mp/e00b89e7863b/verapaulino

 

 

Pintura de Georgia O’Keeffe

Enamorar-se

Vivim en una societat tan enfocada cap als resultats que no sabem gaudir certes coses si no hi veiem el perquè, la finalitat, la utilitat. I sobretot si no sabem amb antelació cap a on ens portarà. Però això, no ho sabrem mai.
Enamorar-nos d’algú és una cosa per ser gaudida independentment del que pugui passar amb aquesta persona, perquè enamorar-nos ens revitalitza.
Quan ens enamorem ens sentim més actius, el nostre cos i les nostres emocions estan més presents i desperts i, conseqüentment, més oberts i receptius.
És com si la vida tingués, de sobte, més colors, ens fixem en detalls i podem apreciar coses que abans potser ens passarien desapercebudes. Estem més atents i sensibles.
Tot això és com una onada de renovació de la nostra energia, una onada que ve i ens sacseja de l’estagnació i de la immobilitat emocional a la qual arribem en alguns moments de les nostres vides. Una onada que ens desperta pel que hi ha al nostre voltant. Perquè quan ens enamorem sentim més el nostre cos, el cor ens batega més fort quan la persona estimada ens parla, o quan la trobem en un lloc inesperat. Les cames tremolen si ens toca… Somriem quan sentim per casualitat una música que ens recorda el nostre sentiment… És com si tot el món ens donés senyals, ens reflectís aquest estat d’enamorament.
És un canvi energètic que té l’efecte positiu de «netejar-nos» d’emocions tòxiques i de remoure tota l’energia que pugui estar bloquejada degut a dols passats. Per això hem de permetre’ns gaudir de l’enamorament, saber apreciar i aprofitar el seu efecte revitalitzant.

Però també cal dir que moltes vegades no podem realment gaudir del fet de sentir-nos enamorats. Tenim la tendència d’avançar-nos al que pugui estar passant en el present i ens projectem en el futur per tal d’anticipar el que podrà passar. Quan fem això ens desconnectem dels nostres sentiments i ens tornem presoners de les nostres ments. I a les nostres ments no els interessa sentir, i sí saber: «Serà que un dia m’estimarà? S’haurà fixat en mi? Sabrà que existeixo? Oh! i si s’adona del que jo estic sentint?! Quina vergonya! Tindrà xicota? Quin serà el seu signe? Ara ja sé que hi va al gimnàs els dijous. Hi serè cada dijous. O millor, no hi tornaré mai més i aturaré aquesta bogeria tan fora de lloc!»
És inevitable. Aquí sortim de la màgia del sentiment i comencem a jutjar-lo, a intentar controlar-lo, a intentar controlar la situació. Perquè davant de la intensitat del que sentim ens resulta molt difícil sostenir la incertesa del que podrà, o no, passar.
Però part de la màgia d’enamorar-se és justament no saber. Quan sentim i podem aguantar el no saber estem més en el cos i en el cor i, conseqüentment, generem salut. L’energia de l’enamorament és una energia de creació i, amb saviesa podrem aprofitar-la i canalitzar-la a favor nostre, independentment de com es desenvolupi la relació. Per tal d’aprofitar-la cal permetre els sentiments, permetre que flueixin dins nostre com si fossin aigües. I cal apreciar la intensificació sensorial i emocional que pot desconcertar-nos, perquè ens fa sentir diferents, perquè porta caos a les nostres vides tan ben organitzades. Però d’això es tracta, de rebre aquest caos temporari amb el cor obert, de despertar de la torpor i de la passivitat i sentir-nos partícips actius i creadors de les nostres vides.

 

Detall de la pintura “La dansa”, de Rassouli

Històries de dones

“Potser naixem sabent els contes de les nostres àvies i parents ancestrals, que corren en la nostra sang repetint-se interminablement, i el xoc que sentim quan per primera vegada hem de suportar-los no és per la sorpresa  però sí per la sensació de reconeixement.” P.L. Travers (autora de Mary Poppins)

El xoc arriba quan, en algun moment, ens adonem que allò que estem vivint no és només la nostra història. És una història que es repeteix, com les llegendes de la nostra terra que passen de generació en generació. Una història que té vida pròpia.
Adornar-nos d’això és, sens dubte, un xoc.

Però podem mirar aquesta història com una arrel que ens ajuda a recordar i ens fa tornar al que és essencial. I a partir d’ella crear noves històries per les noves generacions.
Si ho podem veure, tenim poder per decidir i començar a preguntar-nos «Quin llegat desitgem ara crear?»

 

Collage per la tesina «Arbres flotants, un viatge en femení – artteràpia amb dones immigrants»

L’Oracle, Crear el futur del món

L’Oracle

A l’Antiguitat consultar l’Oracle era un acte natural de buscar orientació, perquè pels antics la relació amb el misteri era natural – els seus déus i deesses els ajudaven a donar sentit a l’inexplicable i un cert ordre al caos propi de l’existència humana.
L’espiritualitat – i la nostra relació amb el que ens transcendeix – és a dia d’avui plena de dubtoses associacions, d’ambigüitats i d’un escepticisme que emmascara la nostra eterna por del desconegut. El resultat és una profunda fam espiritual – som una societat desnodrida i desemparada, i la conseqüència esdevé en símptomes com l’ansietat i les addicions.

En els meus processos de recerca com a art terapeuta he descobert en els Oracles una eina de gran riquesa i potencial – a nivell terapèutic, creatiu, lúdic i espiritual – i he creat el projecte «Imaginari Oracular» per a treballar amb l’Oracle a partir de mètodes art terapèutics.

És un recurs que vinc explorant en aquests últims anys i que és font de nutrient i inspiració i, en aquest sentit, em proposo compartir-lo de manera més àmplia, més enllà de l’espai de les meves consultes i tallers.
Així, mensualment, compartiré un text escrit a partir d’un missatge de l’Oracle per tots nosaltres. Un text resultant d’un procés creatiu en què les imatges, els mites, els símbols de diferents cartes es transformen en paraula. No pretenen «endevinar» res, sinó inspirar cadascú de nosaltres en la creació del seu futur.

És un projecte experimental, que s’anirà construint de forma orgànica.
Un projecte per a compartir la inspiració de l’Oracle i el seu potencial sanador i creatiu.
Per anar reconciliant les ambigüitats, internes i externes, i les meves pròpies resistències sobre el que és un Oracle.
I per a seguir experimentant i investigant les fronteres de l’artístic, del misteri, de l’atzar, de la intuïció, de la comunicació. D’allò que és la consciència compartida on tots estem d’alguna manera connectats, i en què les accions d’un tenen repercussions que ens afecten a tots.

 

Crear el futur del món

L’Oracle ens diu que comencem a despertar als nostres dons i talents, i que  és temps de preguntar-nos – de quina manera podem contribuir al futur del món?
És temps de manifestar, d’expressar el nostre potencial i d’abraçar el nostre poder creatiu – quins somnis, quines visions alimento? Tenim dins una flama, és el poder de crear i fer encarnar allò en què ens decidim enfocar.
Podem veure prosperitat? Gosem somiar?  El desig ens crida, a xiuxiuejar  i a cridar allò que vol el nostre cor. Podem escoltar? Podem silenciar el soroll extern, de les expectatives i convencions, i només escoltar la veu dels nostres cors?
Si és temps de crear, és temps de confiar, saber que allò que més desitgem també ens vol a nosaltres.
Saber que podem gosar i posar tota l’energia en manifestar, confiant en l’obra, en el projecte, en la salut, en la relació que vol néixer. Perquè el procés no ha de ser una lluita, un constant acte de forçar. La vida sap el camí, i la vida està per nosaltres, oferint-nos imprevistos, errors, sincronies, parlant el llenguatge de l’atzar i de les coincidències. És només escoltar la seva veu, sintonitzar la nostra voluntat amb la seva, els nostres temps amb els seus. És només honrar el desig de crear, confiant en el procés i deixant-nos guiar.

Aquesta és la saviesa. Perquè no estem sols i els nostres somnis no existeixen aïllats. No estem realment separats, la creativitat d’un és la creativitat de tots, i al final, tot convergeix.
És temps d’ampliar, d’expandir. Veure el tot i no perdre la continuïtat. Veure de lluny i veure de dintre. Perquè dintre hi trobarem la saviesa i lluny el discerniment. Siguem arbres, d’arrels ben profundes i branques obertes al vent. Per crear, i realment concretar, s’ha que saber trobar aquell moment, aquell lloc, en què el nostre esperit i la nostra realitat són com dos amants, cansats i saciats, que es comencen a acceptar.

Som fets de dualitats, ens habiten els amants, viuen en nosaltres les vides que vam viure abans. Ens habiten els avantpassats, en els somnis i en les pors, en les esperances que ens mouen, en els dogmes que ens frenen.
Som singulars però som múltiples i cap part d’aquest tot que som s’ha de descuidar. Si la que somia es desvia, si la que busca es congela, si la desconeguda està absent… hem que recuperar-les i reunir-les totes, per poder estar sencers en el present.

Som lliures però pertanyem, i per què els nostres dons es puguin expressar, hem d’obrir i abraçar, tot el que de nosaltres es pot crear.
I tal com de vegades s’ha de deixar anar per a rebre, per a curar  s’ha de morir, en petites dosis, com l’antídot fet del verí. S’ha de saber, quan la ferida més mal fa és quan comença a curar. Podem cridar, podem picar de peus, podem voler que torni el malestar habitual, però si realment desitgem avançar, sabrem quin és el moment d’alliberar.
El que ens lliga al dolor, és el que ens lliga al nostre lloc, còmode, previsible, on res no pot passar. I el procés de curar i poder integrar totes les parts de nosaltres és el camí per apropiar-nos de tot el nostre poder, de tot allò que podem arribar a ser.

Aquí estan els talents, amagats en les ferides, desviats per les pors, devorats pels traumes.
El que podem contribuir al futur del món comença per escarbar ben fons, netejar les ferides d’on els dons per crear es podran alliberar i, finalment, començar a circular. 

 

Oracles:

“My creative power”, Soulful Women Oracle

“Spirals of manifestation”, Sacred Rebels Oracle

“Divine Intervention”, Eyes of the Soul Oracle

“Ascension”, Magdalene Oracle

“Eye of Horus”, Isis Oracle

“See the signs”, Messengers Oracle

“Yin Yang Lover”, Journey of Love

“Quiron, healing”, Mythic Oracle

“Drangonfae of Rebirth”, Oracle of the Dragonfae

“Tenga confianza en sí mismo”, el Arcángel Miguel

“Sota de Oros”, Shadowscapes tarot

 

Pintura “Starry Night Over the Rhône”, Vincent Van Gogh

La dona i la creació

Com a dona interessa-me l’art com a forma de transgressió.
Virginia Woolf (i no canso de citar-la!), en el seu assaig per a dones que volen crear, parla d’una possible germana de Shakespeare com a símbol de totes les dones artistes que no aconsegueixen desenvolupar la seva obra:

« aquesta poetessa, que mai no va escriure una paraula en la seva vida i va ser sepultada en una cruïlla, encara és viva. És viva en totes vosaltres i en mi i en moltes dones que no poden estar aquí aquesta nit, perquè estan a casa rentant plats i posant els nens per dormir.»

Siguem escriptores, poetesses, pintores, artistes o no, la creació es una necessitat universal i l’auto expressió una funció vital. Es un lloc on em trobo amb mi mateixa. Un lloc on sóc fidel a mi i on traeixo saludablement els patrons morals, familiars o socials que em condicionen – un lloc vital de petites grans transgressions.

L’esperit de l’artista

Per a tots els que desitgem crear.
Per a tots els que som artistes – poetes, escriptores, músics, performers – i encara dubtem si es vàlid auto definir-nos així.
Per a tots els que som artistes i no aconseguim crear la nostra obra.

Porto 20 anys debatent-me amb moltes i moltes qüestions relacionades amb l’expressió artística i amb la meva pròpia relació amb l’artista que sóc.
Independentment de la obra que hàgim pogut realitzar o no, ser artista és una manera de percebre la vida. És sobretot una qüestió de sensibilitat.
L’artista viu i conviu amb el Desitj i la Necessitat de crear, d’expressar, de tornar-li al món la sensibilitat amb la qual l’habita i percep.
Malgrat, per encarnar, per ser plenament l’artista que hi ha dins seu, la sensibilitat i aquesta manera de percebre el món ha d’adquirir un cos. I per això ha que crear, expressar i manifestar en una obra concreta, encarnada – l’obra que hi ha dins de cada artista, l’obra que és la llavor de la seva sensibilitat i inspiració, ha de passar de la idealització a la realitat. Ha de creuar el món de les idees i baixar al pla físic.
Aquest procés és el procés creatiu.

El procés creatiu és la travessia de l’expressió pels canals interns de l’artista fins que es manifesta en la obra.
Com artistes hem de proporcionar aquests canals. Però els nostres canals ni sempre estan nets, desobstruïts i lliures. Llavors, o l’expressió sortirà contaminada  o es quedarà bloquejada.
La causa de la contaminació i obstrucció dels canals d’expressió de cada artista, que no permet que les idees es creïn de forma lliure i fluida, són totes les creences, hàbits i emocions tòxiques com la vergonya, la por, el ressentiment. I com a més calcificades estiguin les emocions i creences, més greu és el bloqueig.
Passa que, si l’expressió no flueix i no s’ exterioritza, es torna en verí. Un verí que no només afectarà l’obra sinó que, en ultima instància, contaminarà la vida de l’artista.

 

En el llibre «Catching the Big Fish», David Lynch crida l’atenció per aquest tema «La depressió, l’enfado, la tristesa, són belles en una història, però són verí per l’artista (…)
Quan crea no pensa en les conseqüències. Si pensa com el seu treball podrà ser rebut pels demés, no serà artista.»

Virgina Woolf, en «Una habitació pròpia», reflectint sobre l’estat d’esperit més favorable a l’acte de la creació, escriu el següent:

«Desafortunadament, són justament els homes i dones amb geni que més els hi afecta el que diuen al seu respecte (…) I aquesta susceptibilitat és doblament lamentable, vaig pensar, tornant a la meva qüestió inicial sobre l’estat d’esperit més propici per al treball creatiu, perquè l’esperit d’un artista, per totalment alliberar l’obra que porta dins seu, s’ha d’exaltar, com l’esperit de Shakespeare (…) No hi han d’haver obstacles, res ha de quedar per esgotar…
(…)
Tot el desig de protestar, de cridar, de proclamar injúries, d’un ajust de comptes, de ser testimoni d’una dificultat o ofensa, tot això ell ho va apartar i destruir. Per tant la seva poesia flueix lliure i sense obstacles.»

 

Quin seria el secret de Shakespeare? Com netejar i desobstruir els nostres canals d’expressió? Com alliberar-nos de les creences de desmèrit, de la por a fallar, de la por del rebuig, de l’enfado i la indignació? Com treure tot això fora de nosaltres i estar senzilla i autènticament presents per a què l’expressió ens pugui creuar?

Llibertat

Busquem una nova manera de fer.
Com vincular-nos, com crear, com treballar sense comprometre allò que som? Com estar en el món, i amb els peus ben ficats en la terra, honrant la Llibertat?
S’ha d’explorar noves maneres més enllà de les que hem conegut fins ara.
Potser explorant noves facetes de nosaltres mateixos. Potser connectant-se més amb l’instint i la intuïció. Amb el misteri i un sentit de possibilitat.
I potser posant-hi més fe en els processos i no esperar-ho tot d’un resultat final. No tenir por d’experimentar. Saber que els nostres projectes, les nostres creacions, la nostra vida, tenen els seus propis cicles i que és intel·ligent fluir amb ells. Aprendre a discernir quan recórrer a la intuïció i quan el moment demana esforç, accions concretes. Quan obrir-nos a la inspiració i quan prendre les redeas del cavall i enfrontar batalles.
Però, sobretot, saber on volem apuntar la nostra fletxa. Enfocar, decidir, prioritzar. Formular les nostres preguntes. Perquè el primer pas és veure, sentir, adonar-se’n què realment desitgem.
I saber que la Llibertat és assumir l’autoria de les pròpies creacions, tenint present que a vegades s’ha de desfer, destrossar, llençar i senzillament començar de nou.

 

Va ser una sessió preciosa de l’Imaginari Oracular. Agraeixo a les persones que hi van participar, amb els seus propòsits, les seves qüestions, els seus desitjos de crear en plenitud.
Comparteixo la meva ressonància a través d’aquesta pintura, inspirada per la percepció de l’universal que travessa el propòsit particular de cadascuna.